Llegenda de símbols .
La situació paleogeogràfica al Triàsic (250 Ma) serveix de referència per a la resta d’imatges. Les localitats de referència són Saragossa i Barcelona; es representa la línia de costa actual i en la seva situació restituïda. .
El context tectònic és extensiu i aquesta porció de la Placa Ibèrica ja és limitada al nord-oest per l’incipient Oceà Atlàntic. Durant el Cretaci inferior (130 Ma)
La major part d’aquesta àrea es trobava submergida, quedant el Massís de l’Ebre com una illa en els límits entre l’Atlàntic i l’Oceà de Tetis. A l’inici del Cretaci superior (100 Ma)
Començà l’acostament entre la Placa Ibèrica i l’Europea i l’emersió pràcticament generalitzada, que continuà durant el Paleocè. El Golf de Biscaia ja és ben definit. Cap a la fi del Cretaci superior
La flexió a la litosfera produïda per la col·lisió, juntament amb un ascens del nivell de la mar, van permetre durant l’Eocè (55 a 37 Ma) la formació d’un golf de l’Atlàntic a la Conca de l’Ebre. Durant el Paleocè i l’Eocè les dues plaques van col·lidir, i començà l’aixecament de la Serralada Pirinenca
Com a conseqüència, la Conca de l’Ebre va esdevenir una mar tancada que es va anar dessecant progressivament. Els Pirineus continuaven llur formació durant l’Oligocè (33 Ma), i de mica en mica van fer recular les aigües de l’Oceà Atlàntic
Còrsega i Sardenya se separen de l’actual costa catalana i s’obre la Mediterrània occidental. A finals de l’Oligocè i durant el Miocè (20 Ma)
La configuració del relleu era pràcticament com l’actual. Al Pliocè (5 Ma)
