• Imprimeix

Símbol cartogràfic

Autor: Dr. Josep Maria Rabella. Universitat de Barcelona
Promotor: Institut Cartogràfic de Catalunya, 2013

sinònims complementaris: símbol, signe cartogràfic, signe convencional
cs símbolo cartográfico; fr symbole cartographique; it segno cartografico, simbolo cartografico; en cartographic symbol; de kartographisches Symbol

SUMARI

  1. Característiques del símbol cartogràfic: implantació i variables visuals
  2. Principals tipus de símbols cartogràfics
  3. Temes relacionats
  4. Referències
  5. Lectures recomanades

Signe gràfic que, per la seva pròpia capacitat evocadora, per convencionalisme o per indicació de la llegenda, expressa un determinat significat en un mapa o en qualsevol altre document cartogràfic.

Si per símbol cartogràfic entenem tot allò que forma part del llenguatge cartogràfic, observarem que en el mapa, a part del suport de paper o d'una pantalla, tot és simbologia, que podríem diferenciar, en una primera aproximació, entre la simbologia alfanumèrica (o tipogràfica) i la simbologia cartogràfica, pròpiament dita, amb signes no alfanumèrics. Encara dins d'aquest segon grup, resulta oportú, encara que de major subtilesa, diferenciar entre dos nivells conceptualment significatius:

  • a)  la simbologia difusa, que constitueix la mateixa essència de l'holisme comunicatiu del mapa (i que podria ser constituïda fins i tot per una ortofotografia o una ortoimatge), és a dir, aquella base que representa proporcionadament el conjunt d'un territori talment com si fos el seu substrat isomorf, i
  • b)  la simbologia convencional més tradicionalment reconeguda com a pròpia de l'articulació del llenguatge cartogràfic, amb els signes que descriuen altres dades més concretes i, sobretot, informacions i missatges més propis del que anomenem mapa temàtic.      

Característiques del símbol cartogràfic: implantació i variables visuals

Com és lògic, en el context cartogràfic, on és representat el territori, les característiques espacials i de localització són bàsiques i en conseqüència, la simbologia s'ha d'adaptar a aquesta funció. En aquest sentit, segons la manera i la intenció amb la que el símbol és emplaçat en el mapa o, millor dit, forma part del mapa, resulta important parlar d'implantació, i constatar que en l'espai bidimensional del mapa poden ser identificats únicament tres tipus d'implantació: la puntual, la lineal i la superficial (o zonal). La primera fa referència a simples emplaçaments referits idealment a la localització en un punt. La segona es refereix a traçats, límits o trajectòries de longituds determinades, mentre que la tercera expressa formes i magnituds de superfície. Evidentment, depenent de l'escala emprada, un fet pot ser representat amb una intencionalitat d'implantació o d'una altra: una ciutat sencera o un riu, per exemple, a escales grans ocupen una àrea i s'implanten superficialment en el mapa, mentre que a una escala molt més petita, poden requerir implantacions puntuals i lineals, respectivament.

A més de la localització i de la implantació, inherents al propi concepte de mapa, els principals components que configuren els símbols cartogràfics són les anomenades variables visuals: forma, to (o color), valor, talla (o grandària), orientació, dinamisme, etc. Combinant totes aquestes variables, i coneixent sobretot les propietats perceptives que comporten, podem crear una infinitat de símbols adients que configuren el llenguatge cartogràfic i que han donat lloc a moltes tècniques consolidades tant en la cartografia general (normals, corbes de nivell, ombratges, límits administratius...) com en la cartografia temàtica (mapes de coropletes, mapes d'isopletes, mapes corocromàtics...).

Jerarquització dels símbols

Els usos adequats de les variables visuals en la modulació i configuració dels símbols poden afegir modulació i especificacions a la pròpia informació geogràfica bàsica que aquests expressen. La forma, la talla (grandària o mida), el color (el to o "colors") el valor cromàtic (més fosc o més clar) etc., amb el seu significat comunicatiu universal constitueixen les propietats perceptives que, juntament amb els convencionalismes establerts, permeten als símbols expressar-se de forma eloqüent i entenedora, construint les bases d'un llenguatge cartogràfic universal.

El quadre adjunt esquematitza de forma sinòptica les possibilitats d'especificació de la informació geogràfica, mitjançant la modulació adequada del propi símbol.

Les quatre formes més bàsiques d'especificar i modular la informació geogràfica (és a dir, de classificar-la i jerarquitzar-la) poden trobar les corresponents formes d'expressió eficaç en els símbols cartogràfics mitjançant la utilització intel·ligent de les variables visuals, amb el coneixement adequat de les principals propietats perceptives de cadascuna d'elles (vegeu l'apartat de variable visual).

Principals tipus de símbols cartogràfics

Entre la gran diversitat d'adjectivacions que poden acompanyar i ajudar a classificar la multitud de símbols, com a indiscutibles protagonistes i components bàsics dels mapes, poden ser destacats aquest:

Símbols puntuals. Són els símbols d'intencionalitat d'implantació puntual, petits per tal de perdre precisió en la localització. Aquest miniaturisme característic limita el seu disseny a la variable forma, amb formes o contorn simples i clarament identificables que permeten obtenir gammes extenses, emprant la variable color, però amb la variable valor exclusivament amb valors cromàtics foscos. En general, però les formes els permeten gammes més extenses que la variable color (o to), en la qual cal descartar en general el groc pel seu baix valor.

 

Exemples de símbols conceptuals d'implantació puntual evocadors, amb el seu possible significat al costat  (a l'esquerra),  i de símbols abstractes mitjançant formers geomètriques (a la dreta).

Símbols lineals. Són els símbols d'intencionalitat d'implantació lineal, referits a fenòmens en els quals una dimensió, la longitud, domina clarament i defineix el concepte: les fronteres, la línia de costa, els cursos hidrogràfics, etc. La seva intencionalitat unidimensional limita molt el seu significat qualitatiu mitjançant la modulació de la variable forma (línia contínua, discontínua, de punts, punts i traços, creus, línia contínua amb travessers,  línia contínua doble o triple, etc.).

També queda limitada, encara que amb eficàcia, la variable talla, reduïda en aquest cas al gruix (massa prim resta invisible i massa gruixut desborda i desvirtua la linealitat cosa per la qual, en general, requereixen valors cromàtics alts (foscos) per tal de ser identificats), constituint l'anomenat mapa de fluxos, amb jerarquies quantificables. Amb tot, es poden obtenir gammes acceptablement extenses.

Símbols superficials. Són els símbols d'intencionalitat d'implantació superficial o zonal, destinats a omplir (inundar) àrees de significació territorial més o menys extenses i de formes predefinides. La variable visual bàsica i d'alt rendiment visual i comunicatiu és aquí el color (o to), que permet gammes força extenses i, si empra valors suaus, possibilita la sobrecàrrega d'altres símbols puntuals i lineals, així com també retolats, sense afegir soroll al mapa.

Alternativament al color, la variable forma és de vegades utilitzada, però com que les àrees de significació territorial venen ja en formes predefinides, la forma del símbol ha de ser aplicada aquí de forma indirecta, mitjançant textures o trames abstractes o formades per petits signes repetitius de formes més o menys evocadores, però que, en qualsevol cas, poden suposar un considerable soroll visual sobre mapa no sempre desitjable. Amb els símbols d'implantació superficial, per mitjà de la variable color o bé amb tramats, es produeix el mapa corocromàtic, que pot diferenciar determinats conceptes (com els usos del sòl) o bé, mitjançant gammes de valors jerarquitzats, que poden expressar intervals de valors estadístics constituint el conegut mapa coroplètic.

Exemples de símbols convencionals i evocadors d'implantació lineal (a l'esquerra) i d'implantació superficial (a la dreta), tots ells especificats amb el seu possible significat.

Símbols convencionals.Són els que, independentment de les variables que els composin, queden principalment caracteritzats pel seu convencionalisme consolidat i tal vegada universal. Sovint, el seu aspecte resulta, a més, evocador del seu significat, motiu aquest afegit pel qual, a voltes, no requereixin obligatòriament una llegenda explicativa. Actualment la major part dels signes emprats, sobretot en el mapes topogràfics oficials, participen d'un bon grau de convencionalisme, si més no en les seves tendències. Però en altres contextos cartogràfics, signes emprats fora de tota tradició, poden ser anomenats, si més no ocasionalment, convencionals en relació a aquella concreta llegenda que allí els acompanya.

Símbols abstractes. Són els que no presenten connotacions evocadores de cap mena, sovint resolts amb formes geomètriques o arbitràries, gens figuratives ni associables a fenòmens o conceptes. Alguns d'ells, no obstant, han adquirit també cert convencionalisme (els diversos límits administratius...). Evidentment, només resulten pertinents en mapes que presentin escassíssima diversitat simbòlica, en la lectura dels quals no calgui gairebé memoritzar-ne diferents tipus.

Símbols evocadors.Són els caracteritzats sobretot per l'evident intencionalitat d'evocar, d'una manera o altra, el seu significat o rememorar el fet o fenomen que representen, ja sigui mitjançant la variable color, la forma o altres. Són imprescindibles per tal de facilitar la lectura de mapes amb una gran diversitat de simbologia, per la qual cosa cal també que posseeixin un alt rendiment expressiu amb el mínim de detalls, i per això en molts casos, la seva eficàcia evocadora els ha acabat convertint al mateix temps en convencionals i universals (el blau del mar i la hidrografia, el blanc de les terres polars...).

Símbols pictòrics.Són els que porten l'evocació al mateix extrem que el dibuix figuratiu, fins al límit, de vegades, del símbol que deixa de ser simbologia simplificada i estereotipada i es converteix decididament en un dibuix. Molts mapes antics i els actuals de caire infantil, satíric o publicitari participen d'aquesta tendència, encara que també ho fan alguns mapes morfològics que han evolucionat cap aquest model.

Símbols topogràfics. S'anomenen així els que constitueixen l'extens repertori de la llegenda dels mapes topogràfics, principalment els oficials d'arreu, com ja ha estat dit, amb forts convencionalismes i , en general, a la vegada bastant evocadors.

Símbols fisiogràfics. També anomenats morfogràfics, són els que representen i destaquen les orografies i les formes del relleu mitjançant esquemes o dibuixos que les evoquen.

Símbols fisiogràfics recollits en el clàssic i magnífic manual de cartografia d'Erwin RAISZ, de 1948.

 

Llegenda simple del repertori, relativament breu, dels símbols utilitzats en els mapes generals d'estil morfogràfic d'un atles universal de consulta, on al costat de les erugues peludes composades per normals que esquematitzen les principals serralades, apareixen altres fenòmens com ara pics, volcans o glaceres. RAND McNALLY: Cosmopolitan World Atlas. Chicago, Rand McNally & Company, 1987.

Temes relacionats

cartografia
mapa
mapa de coropletes
mapa del relleu
mapa del temps
mapa de punts
mapa d'isopletes
mapa general
mapa temàtic
teoria de la comunicació
variable visual

Referències

FRUTIGER, Adrian: Der Mensch und seine Zeichen. Cham, Suïssa, Syndor Press, 1997. Trad. en castellà: Signos, símbolos, marcas, señales. Barcelona, Editorial Gustau Gili, 2005. ISBN: 84-252-2085-8.

RAISZ, Erwin: General Cartography. 1938 (1a edició). Traducció en castellà: Cartografía. Barcelona, Omega, 1953, 2005. ISBN 84-282-0007-6.

ROBINSON, Arhur H. i altres: Elements of Cartography. (6a ed.) Nova York, John Wiley & Sons, Inc., 1995. ISBN: 0-471-55579-7. Trad. al castellà:Elementos de Cartografía. (5a ed.) Barcelona, Omega, 1987. ISBN: 84-282-0768-2.

MONKHOUSE, F. J. i WILKINSON, H. R.: Maps and Diagrams: Their Compilation and Construction. Londres, Methuen, 1963. ISBN: 0416682502. Trad. al castellà: Mapas y diagramas. Técnicas de elaboración y trazado. Barcelona, Oikos.Tau, 1966. ISBN: 100645363.

Lectures recomanades

BERTIN, ECKERT, Inhof i altres: El mapa com a llenguatge geogràfic. Recull de reflexions contemporànies (s. XX). Barcelona, Institut d’Estudis Catalans i Instituto Geográfico Nacional, 2010. ISBN: 978-84-416-1558-8 i 978-84-92583-82-9.

BRUNET, Roger: La carte, mode d’emploi. París, Fayard/Reclus, 1987. ISBN: 2-213-01848-0.

Diversos autors: Cartes et figures de la Terre. Centre Georges Pompidou, París, 1980. ISBN: 2-85850-058-4.

JACOBS, Frank: Strange Maps. An Atlas of Cartographic Curiosities. Nova York, Penguin Group, 2009. ISBN: 978-0-14-200525-5.

RABELLA i VIVES, Josep M.: Cartografia, cultura i societat” a El mapa com a llenguatge geogràfic. Treballs de la Societat catalana de Geografia, núm.  65,2on Congrés Català de Geografia. Ponències i aportacions. Barcelona, Institut d’Estudis Catalans, 2008. ISSN: 1133-2190.