• Imprimeix

Teoria de la comunicació

Autor: Dr. Josep Maria Rabella. Universitat de Barcelona
Promotor: Institut Cartogràfic de Catalunya, 2013

cs teoría de la comunicació; fr théorie de la communication; it teoria della comunicazione; en communication theory, theory of communication; de Kommunikationslehre

SUMARI

  1. Informació, comunicació, imatge i cartografia
  2. La cartografia, un medi comunicatiu potent i peculiar
  3. La revolució digital en les funcions del mapa
  4. La semiòtica cartogràfica
  5. Temes relacionats
  6. Referències
  7. Lectures recomanades

Teoria centrada en l'estudi dels mitjans i usos socials i culturals del fet comunicatiu humà que parteix del model comunicatiu bàsic emissor-missatge-receptor, incloent-hi elements considerats imprescindibles com la retroacció, el soroll, els filtres fisiològics, psicològics i culturals, etc. L'estudi teòric de la cartografia, especialment l'extens capítol del mapa temàtic, s'enquadra de ple, cada cop amb major consistència, en el marc de la teoria de la comunicació. 

Quadre sinòptic clàssic i aplicat al mapa del model comunicatiu emissor-missatge-receptot, adaptat a partir de diferents especialistes en cartografia, amb alguns elements condicionants i els filtres culturals i fisiològics.

Informació, comunicació, imatge i cartografia

La teoria de la informació, prou diferenciada però estretament relacionada amb la de la comunicació, es desenvolupà amb un biaix matemàtic estudiant la transmissió, l'emmagatzematge i la transformació de la informació. Entre els fundadors de la teoria de la informació destaquen els matemàtics nord-americans Claude Elwood Shannon (1916) i Warren Weaver (1894), amb l'obra conjunta The Mathematical Theory of Communication (1949), basada en la teoria de probabilitats i la seva aplicació a l'electromagnetisme. Segons aquests autors, una font d'informació emet un missatge en triar-ne una combinació particular entre tot el conjunt de missatges possibles, mitjançant símbols d'un repertori (alfabet, mots, notes, codi binari, símbols cartogràfics...). La informació constitueix, llavors, una mesura de la llibertat d'elecció quan se selecciona un determinat missatge d'un conjunt, amb independència del sentit que se li pugui assignar.

La moderna pedagogia ha insistit, d'altra banda, en diferenciar clarament entre el què són dades, informació i coneixement com a tres nivells cognitius que convé diferenciar en la formació i la consciència de l'individu, i a alertar de les diferències significatives entre informació i comunicació. La recepció correcte d'un missatge és funció de la relació senyal/soroll (els senyals útils i els senyals paràsits) i remet de ple a l'estudi de la comunicació, que utilitza la teoria de la codificació i l'estadística, i permet millorar la qualitat de les connexions en estudiar la codificació de les informacions i la quantitat d'informació transmesa per unitat de temps. De fet, l'aprofundiment en la teoria de la informació s'ha estès cada cop més cap a camps com la sociologia, la psicologia, la filosofia i la pedagogia, entre altres, i ha servit en bona part de fonament a la transcendent teoria de la comunicació.

Dos exemples extrems del continuum mapa-inventari i mapa-missatge: un mapa inventari de lèxic (i fonètica) i un altre amb un missatge sobre la distribució de la població. VENY, J. i GRIERA, L.: Atles lingüístic del domini del català. vol.1. Barcelona, IEC, 2001; RABELLA, J.M.: Nuevo atlas d'España. Barcelona, Salvat, 2001.

La teoria de la imatge, d'altra banda, abraça el conjunt d'estudis i principis sobre les propietats de la imatge gràfica i els seus components en relació amb el fet perceptiu i comunicatiu. En el camp concret de la cartografia teòrica, els plantejaments sobre les variables visuals de Jacques Bertin, presents implícitament des de molt abans en la pràctica de la millor cartografia professional, han suposat, entre altres, una aportació considerable i ben articulada a la teoria de la imatge, malgrat haver estat lamentablement ignorada i escassament explorada encara en l'àmbit dels estudis de comunicació en general i de la informació gràfica en particular. Malauradament, degut a l'increment de l'especialització i als corporativismes imperants, existeix encara una considerable incomunicació entre els teòrics de la comunicació, els dissenyadors gràfics i els cartògrafs. Una col·laboració més estreta entre disciplines aportaria, ben segur, grans beneficis per a tothom i suposarien un reforçament de la comunicació cartogràfica.

Dualitat del llenguatge cartogràfic, i la seva doble funció, d'inventari i missatge, atribuïda fins fa poc als mapes.

Sigui com sigui, les quatre formes més fonamentals d'especificar i modular la informació geogràfica (és a dir, de classificar-la i jerarquitzar-la) poden trobar les corresponents formes d'expressió eficaç en la cartografia a través dels símbols cartogràfics, mitjançant la utilització intel·ligent de les variables visuals, amb el coneixement adequat de les principals propietats perceptives de cadascuna d'elles sistematitzades per Jacques Bertin (vegeu l'apartat de variable visual)

La variable visual forma és idònia i molt evocadora en símbols d'implantació puntuals, encara que resulta poc selectiva per a mostrar tendències dominants en zones del mapa.

La cartografia, un medi comunicatiu potent i peculiar

De tota manera, el llenguatge cartogràfic, de reconeguda singularitat i extraordinària eficàcia, ocupa un destacat i creixent protagonisme en el marc actual de la gestió territorial però també en el de la comunicació.

La variable color resulta d'una gran eficàcia evocadora i selectiva sobretot en símbols d'implantació superficial.

Indiscutiblement diferenciades dels llenguatges escrits o parlats –de caire essencialment discursiu i seqüencial– les característiques del mapa i dels seus recursos emprats, referits sempre al territori, presenten uns trets comunicatius fascinants, encara que més complexos del que sembla i, probablement, d'una certa dualitat. Es dóna el cas que, quan la literatura cartogràfica tracta el tema del llenguatge cartogràfic, ho fa, quasi bé sempre, de forma extremadament reduccionista en referir-s'hi només com un llenguatge universal basat en convencionalismes i en les propietats perceptives de les variables visuals, és a dir, en el llenguatge dels símbols cartogràfics. Però sense menysprear en absolut la transcendència d'aquesta extraordinària i eficaç simbologia certament universal, (vegeu els apartats sobre símbol cartogràfic i variable visual) cal remarcar que les definicions donades sobre què és un mapa solen caure en l'oblit del context bàsic essencial que el defineix a priori com a cartografia, és a dir, del model isomorf que representa respecte del propi territori, de la seva proporcionalitat dimensional i la topologia conseqüent, amb la corresponent capacitat de transmetre'n una imatge literal i analògica com la millor i més entenedora de les metàfores territorials: la base cartogràfica, que a voltes dóna lloc al concepte de mapa base o al de mapa com a contenidor de símbols i informacions. Però, certament els conceptes són relatius: podem entendre que el mateix mapa base és tot ell simbòlic o format per simbologia però..., seria encara així considerat quan la base fos una fotografia aèria o una imatge de satèl·lit? En qualsevol cas, és vàlid el mateix concepte únic de simbologia per a tot? On comença i fins on arriba allò que anomenem el símbol cartogràfic? Els símbols que no requereixen mai una llegenda, són també símbols del mateix rang que els altres? Si no és així, perquè sovint parlem de posar símbols en (o sobre) el mapa?

La capacitat humana (i sembla que només de forma molt més rudimentària d'alguns animals) de reconèixer i trobar sentit i significació en la percepció global i sinòptica de les representacions proporcionals o isomorfes, encara que siguin molt simplificades (generalitzades), com les d'un mapa, una maqueta, una fotografia, una pintura figurativa o una peça de modelisme constitueix el fenomen que possibilita el primer estrat cognitiu i funcional dels mapes, "sobre" els quals podrem establir després altres nivell d'informació i relacions, així com expressar innumerables històries o missatges elaborats mitjançant una simbologia, pròpiament dita, establerta ja de forma més codificada, convencional i autònoma, aplicant els coneixements i l'experiència de les variables visuals i, sobretot, de les seves propietats perceptives aptes per a tots els lectors. La capacitat comunicativa del mapa esdevé llavors, no solament sorprenent per la seva immensa força i eficàcia evocadora, sinó que, a més, resulta imprescindible, pel fet de mostrar i descobrir precisament allò que, degut a la seva naturalesa i dimensions, resta quasi bé sempre ocult o inaprehensible a l'observació directe dels sers humans: el territori.

Un exemple de llegenda on, sobre una mateixa forma de símbol, volgudament neta i estilitzada, els colors acaben d'especificar, evocant-los amb evident claredat, tres conceptes ben diferents.

La revolució digital en les funcions del mapa

Tradicionalment la cartografia ha acomplert dues funcions bàsiques i a la vegada, dissortadament, contradictòries: el mapa ha servit per a guardar dades degudament  localitzada i també per a explicar circumstàncies territorials. La primera funció és assimilable a la d'un inventari, un magatzem d'informacions localitzades, mentre que la segona correspon a un veritable medi peculiar de comunicació. La cartografia així ha suposat sempre un contenidor de dades i, a la vegada, ha explicat arguments: uns mapes han estat més de tipus inventari –com els mapes topogràfics estatals– i altres més de tipus missatge –com els què apareixen dins una tesi sobre determinada investigació–. Però ambdues funcions alhora han esdevingut sempre bastant incompatibles: la capacitat emmagatzemadora d'un mapa resulta sempre molt limitada i quan un mateix exemplar conté massa dades, el vessant comunicatiu fracassa per excés de soroll.

Avui, gràcies a la revolució digital, els tradicionals grans mapes topogràfics estatals, geològics o cadastrals de tot el món, per exemple, produïts abans en nombrosos fulls, són ara substituïts per immenses infraestructures en forma de bases de dades de capacitats literalment il·limitades amb les informacions territorials degudament georeferenciades, i alliberen així el mapa de la feixuga funció inventarial. Cada mapa passa a ser, a partir d'ara, un producte contingents concret compilat entre una infinitat d'altres possibilitats, que escull de la base de dades tant sols les que semblin pertinents per aquella ocasió, permetent centrar totalment l'atenció del lector en el fet comunicatiu que interessa, amb les seves finalitats i ensenyances específiques, i emetent missatges nítids sense sorolls parasitaris i, per si fos poc, amb l'ajut dels actualment nombrosos recursos comunicatius digitals i multimèdia: dinamismes, interactivitats, anàlisis, zooms, temps reals, sons, etc.

La variable valor, aplicada a grisos o a un color, pot resultar d'una gran eficàcia comunicativa en temes de jerarquització i ordenació dels símbols d'implantació superficial, que són organitzats a la llegenda formant gammes esglaonades.

 

La utilització equivocada de gammes de colors enlloc d'escalats de valors ordenats, dificulta totalment la visió del relleu del territori i invalida lamentablement la comunicació cartogràfica (vegeu l'apartat color hipsomètric).

 

La variable talla (o mida) aplicada als símbols puntuals i lineals jerarquitza, ordena i pot, fins a un cert punt, pot transmetre la idea de quantificació dimensional de la variable representada de manera comparativa (vegeu l'apartat de mapa de símbols jerarquitzats).

 

La variable visual orientació ofereix aplicacions en general més limitades quan vol especificar els significats sobre símbols puntuals i, fins i tot sovint problemàtiques, sobre els símbols superficials en els que produeix molt soroll; en símbols d'implantació lineal, pràcticament sempre, resulta absolutament improcedent ja que allí l'única direccionalitat que val la marca la pròpia trajectòria descrita pel símbol en la seva implantació.

 

La variable dinamisme, actualment encara poc experimentada, posseeix sobretot una gran capacitat de reclam, atraient l'atenció del lector amb intermitències, desplaçaments, girs, canvis de forma, mida i color, etc.

La semiòtica cartogràfica

En aquest context de canvi conceptual profund de la cartografia, l'èmfasi en el fet comunicatiu, en plena era de la informació, de la comunicació visual i d'estratègies territorials, ha potenciat com mai l'elaboració de mapes-missatge, en forma d'abundant i variadíssima cartografia temàtica, cada cop més afinada i especialitzada que aprofita el gran cabal de dades estadístiques i de tota mena avui disponibles. Arriba ara, fins i tot, un interessant desenvolupament complementari de línies d'hiperexpressionisme provocatiu aplicades a la propaganda ideològica, a la publicitat, al disseny iconogràfic o a la sàtira mediàtica (vegeu mapa satíric). En qualsevol cas, per el cartògraf resulta tant imprescindible com apassionant aprendre a dominar les claus del llenguatge cartogràfic amb el coneixement rigorós i experimentat de les variables visuals cartogràfiques i les corresponents propietats perceptives de valor universal. Caldrà pensar també que s'imposa, en conseqüència, la necessitat urgent d'estendre tanmateix per a tothom l'educació crítica en la lectura de mapes, com una necessitat vital dels ciutadans, com un patrimoni cultural defensiu de primer ordre absolutament normal i quotidià en el convuls i manipulat món contemporani.

L'orientació, tot i ser una de les variables visuals relativament secundàries, pot trobar aplicacions comunicatives interessants en el disseny i l'aplicació de la semiòtica en la simbologia cartogràfica, principalment en la d'implantació puntual com és mostrat en questa il·lustració.

Temes relacionats

cartografia
color en cartografia
generalització
mapa
mapa temàtic
mapa satíric
símbol cartogràfic
símbol proporcional
variable visual

Referències

BERTIN, Jacques: Semiologie Graphique, París, Gauthier Villars, 1967.  Trad. en anglès: Semiology of Graphics. Diagrams Networks Maps. Nova York, Esri Press, 1983, 2011. ISBN: 978-1-58948-261-6.  

BERTIN, Jacques: La graphique et le traitement graphique de l’information. París, Flammarion, 1977. ISBN: 2-08-211112-1.

CAIRO, Alberto: El arte funcional. Infografía y visualización de información.Madrid, Alamunt, 2011. ISBN: 978-84-9889-067-9.

ESTRADA, Anna i RODRIGO, Miquel: Teories de la comunicació. Barcelona, Editorial UOC, 2009. ISBN: 978-84-9788-865-3.

ROBINSON, Arhur H. i altres: Elements of Cartography. (6a ed.) Nova York, John Wiley & Sons, Inc., 1995. ISBN: 0-471-55579-7. Traducció al castellà:Elementos de Cartografía. (5a ed.) Barcelona, Omega, 1987. ISBN: 84-282-0768-2.

ROM, Josep: Els fonaments del disseny gràfic. Procés projectual i metodologia. Barcelona, Trípodos, Blanquerna (Universitat Ramon Llull).  2002. ISBN: 84-931273-8-8.

SESTINI, Aldo: Cartografia generale. Bolonya, Itàlia, Editoriale Pàtron, 1986. ISBN: 8855517007; ISBN-13: 9788855517003ISBN-13: 9788855517003.

TUFTE, Edward R.: Envisioning Information. Cheshire, Connecticut, Graphics Press, 1990, 1998. ISBN: 0-9613921-1-8.

TUFTE, Edward R.: The Visual Display of Quantitative Information. Cheshire, Connecticut, Graphics Press, 2001. ISBN: 0-9613921-4-2.

VILLAFAÑE, J. i MÍNGUEZ, N.: Principios de la teoría general de la imagen. Madrid, Ediciones Pirámide, 1996. ISBN: 84-368-1004-X.

Lectures recomanades

BERTIN, J., ECKERT, M., INHOF, E. i altres: El mapa com a llenguatge geogràfic. Recull de reflexions contemporànies (s. XX). Barcelona, Institut d’Estudis Catalans i Instituto Geográfico Nacional, 2010. ISBN: 978-84-416-1558-8 i 978-84-92583-82-9.

CATALÀ, Josep M.: La imagen compleja. La fenomenología de las imágenes en la era de la cultura visual. Barcelona, Universitat Autònoma de Barcelona, 2005. ISBN: 84-490-2397-1.

DIAGO, F., CERDÀ, I., PAPELL, J., VILA, P. i altres: El mapa com a llenguatge geogràfic. Recull de textos històrics (s. XVII - XX). Barcelona, Institut d’Estudis Catalans, 2008. ISBN: 978-84-7283-976-2.

HOLMES, Nigel: Pictorial Maps. History, Design, Ideas, Sources. Londres, The Herbert Press Limited, 1992. ISBN: 1-871569-43-5.

RABELLA i VIVES, Josep Ma.: Cartografia, cultura i societat” a El mapa com a llenguatge geogràfic. Treballs de la Societat catalana de Geografia, núm.  65,2on Congrés Català de Geografia,Ponències i aportacions. Barcelona, Institut d’Estudis Catalans, 2008. ISSN: 1133-2190.

HARLEY, John Brian: The New Nature of Maps. Essays in the History of Cartography. Baltimore, The Johns Hopkins University Press, 2001. ISBN 0-8018-6566-2. Trad. al castellà: La nueva naturaleza de los mapas. Ensayos sobre la historia de la cartografía. Mèxic, Fondo de Cultura Económica, 2005. ISBN: 968-16-7531-2.

MacEACHREN, Alan M. i TAYLOR, D.R. Fraser: Visualization in Modern Cartography. Oxford, Elsevier, Pergamon, 1994. ISBN: 0-80-042416-5.

ROULEAU, Bernard: Méthodes de la cartographie. París, Presses du CNRS, 1991. ISBN: 2-87682-061-7.

LAWRENCE, George Richard Peter: Cartographic Methods. Londres i Nova York, Methuen & Co. Ltd., 1971, 1979 (2a. ed.). ISBN: 0-416-71640-7.