• Imprimeix

Mapa d'isopletes

Autor: Dr. Josep Maria Rabella. Universitat de Barcelona
Promotor: Institut Cartogràfic de Catalunya, 2013
 

sinònims: mapa isoplètic, mapa d'isolínies; mapa de línies isomètriques; mapa d'isaritmes; mapa d'isògrames
cs  mapa isoplético; fr carte d'isolignes; it carta ad isoplete; en isoline map; de Isolinienkart

SUMARI

  1. Obtenció i traçat de les isopletes
  2. Tipus i nomenclatura de les isopletes
  3. Tractament de les isopletes
  4. Temes relacionats
  5. Referències
  6. Lectures recomanades

 

Mapa temàtic quantitatiu que representa les variacions espacials d'un determinat fenomen mitjançant isopletes, és a dir, amb línies compostes per punts d'igual valor de la variable contemplada.

Les isopletes, en totes les seves modalitats, i juntament amb les coropletes, constitueixen dos dels recursos més tradicionalment emprats i coneguts de la cartografia temàtica actual. Les isopletes més habituals i popularitzades, encara que no les més antigues, són les anomenades corbes de nivell, destinades a determinar mètricament les altituds i mostrar amb precisió la configuració del relleu del territori cartografiat. Però molt anteriorment, l'any 1701 per exemple, Edmon Halley ja va cartografiar variacions de la declinació magnètica mitjançant isopletes, en aquell cas anomenades isògones.


Configuració d'isòbares, isopletes que representen pressions atmosfèriques, al voltant de nuclis Anticiclònics i de Borrasques, destinades a un mapa del temps.

Obtenció i traçat de les isopletes

Conceptualment (i fent una analogia amb el relleu territorial), les línies isoplètiques corresponen a les interseccions de plans horitzontals, situats a l'altitud de valors predeterminats, amb una superfície estadística teòrica, contínua i suavitzada, establerta sobre un pla de referència i elevada segons les variacions de les magnituds de la variable espacial tractada com a altituds z.

Diversos recursos didàctics han estat destinats a fer comprensiu aquest concepte, exemplificant-lo sovint físicament en forma de corbes de nivell identificades amb les successives "línies de costa" generades en anar submergint, progressivament, una maqueta topogràfica dins l'aigua. O també, més geomètricament, descrivint-les com les línies resultants de les interseccions d'una superfície topogràfica amb plans horitzontals d'altituds predefinides que correspondran al valor de cada isopleta obtinguda. 

Tradicionalment, i ara també digitalment, les isopletes s'obtenen mitjançant la interpolació matemàtica entre un núvol de punts del territori amb els valors coneguts de la variable a representar, encara que poden ser generades per diversos procediments mecànics o digitals (en realitat basats en la mateixa interpolació) com en el cas del traçat automàtic de les corbes de nivell en els treballs de restitució fotogramètrica dels mapes mitjançant la visió estereoscòpica.

Tipus i nomenclatura de les isopletes

A més de les ja mencionades corbes de nivell, amb les seves diferents modalitats i jerarquies, idònies per a representar el relleu territorial, les isopletes poden ser aplicades, per analogia amb el relleu, al cartografiat d'una multitud de fenòmens i variables, generalment amb la consideració de magnituds de caràcter continu, que adopten denominacions diferents i descriptives per a cada cas. Algunes de les isopletes més conegudes i freqüentment utilitzades, a més de les isohipses o populars corbes de nivell, són les següents: 

Les isòbares, per a representar les pressions atmosfèriques;
les isòbates, per a les profunditats oceàniques;
les isoclines, per a les inclinacions magnètiques;
les isòcrones, per a les distàncies traduïdes en temps;
les isogeotermes, per a les temperatures de les profunditats terrestres;
les isoglosses, per als trets lingüístics que poden ajudar a definir límits dialèctics;
les isògones, per a variacions de valors angulars de diferents fenòmens com ara vents, magnetisme, etc.;
les isohèlies, per a les durades de la insolació;
les isohietes, per a les precipitacions;
les isotermes, per a les temperatures, etc.

(vegeu més tipus d'isopletes a: RABELLA i VIVES, Josep M., RAMAZZINI, G. i PANAREDA, J. M.: Diccionari terminològic de cartografia. Institut Cartogràfic de Catalunya, Enciclopèdia Catalana i Termcat, 2011).

Tractament de les isopletes

En qualsevol dels casos i tipus de mapes isoplètics resulta imprescindible anotar adequadament els valors de les isopletes resultants (o d'algunes d'elles) interrompent les línies o al costat de les mateixes. D'altra banda, les isopletes són susceptibles de ser tractades de forma jeràrquica, semblantment com passa en el cas de les corbes de nivell, i poden així ser establertes, per exemple, certes corbes mestres, més destacades en gruix per tal de facilitar la lectura del mapa; corbes d'inversió de sentit, amb traços perpendiculars; corbes intercalades, amb traços discontinus, etc.

Tanmateix encara, quan la complexitat del mapa ho aconsella, i de forma també analògica respecte als mapes topogràfics composats amb corbes de nivell, és possible millorar la llegibilitat cartogràfica de qualsevol conjunt d'isopletes, mitjançant acoloriments degudament intercalats entre determinades línies, segons una gamma gradual i progressiva de valors cromàtics que hauran de ser adequadament expressats a la llegenda. La problemàtica d'aquesta i la dels intervals emprats entre corbes tenen molt de comú amb la dels mapes de coropletes: la principal diferència rau en el fet què aquells es basen en unitats de recompte discretes prèviament establertes, mentre que els mapes isoplètics representen superfícies estadístiques contínues on són justament les isolínies les que marquen els llindars entre classes que, a més, apareixen ordenades sobre el territori.

Mapa d'isohietes mitjanes anuals, reforçades amb una gamma de cinc valors cromàtics del color blau. Gran geografia comarcal de Catalunya, 1. Enciclopèdia Catalana, 1983.

Per contra, i diferentment dels mapes topogràfics amb corbes de nivell, la resta de cartografiats d'isopletes rarament han anat acompanyats d'efectes d'ombreig, tal vegada per les connotacions excessivament figuratives pròpies del relleu del medi físic que això comporta, encara que no seria tampoc un recurs pròpiament erroni quan molts mapes temàtics digitals expressen avui els temes més variats i allunyats de la topografia en forma de relleu físic i en perspectiva volumètrica en 3D, amb un notable efecte comunicatiu. De tota manera, cal notar l'efecte que, com en els mapes topogràfics, la simple aproximació relativa de les corbes en llocs de major pendent i la major separació en les zones de terrenys més planes, provoquen de per si en el lector, amb un cert efecte de relleu ombrejat que facilita notablement una percepció aproximada del mapa.

Cal destacar encara que, evidentment, en qualsevol cartografiat d'isopletes, poden ser deduïts fàcilment amb mètodes ben senzills (matemàtics i geomètrics) els pendents o gradients mitjans (de la variable considerada) en llocs concrets entre determinades isopletes, a la vegada que, per simple interpolació, poden també ser derivats amb aproximació els valors referits a punts intermedis determinats situats entre isopletes, possibilitant a més, amb gran facilitat, el traçat de perfils o talls verticals que ajudin a interpretar encara més el contingut del mapa.

Temes relacionats

atles temàtic
cartografia
color en cartografia
color hipsomètric
corba de nivell
mapa
mapa de coropletes
mapa del relleu
mapa temàtic
mapa topogràfic
símbol cartogràfic

Referències

IMHOF, Eduard: Kartographische Geländedarstellung. Berlín,Walter de Gruyter & Co., 1965. En anglès: Cartographic Relief Presentation. Nova York, Esri Press, 2007. ISBN: 978-1-58948-026-1.

RAISZ, Erwin: General Cartography. 1938 (1a edició). Traducció en castellà: Cartografía. Barcelona, Omega, 1953, 2005. ISBN 84-282-0007-6.

ROBINSON, Arthur H. i altres: Elements of Cartography. Nova York, John Wiley & Sons, (6a edició) 1995. Traducció al castellà: Elementos de Cartografía. (5a edició, 1984). Barcelona, Omega, 1987. ISBN 84-282-0768-2.

Lectures recomanades

BERTIN, ECKERT, INHOF i altres: El mapa com a llenguatge geogràfic. Recull de reflexions contemporànies (s. XX). Barcelona, Institut d’Estudis Catalans i Instituto Geográfico Nacional, 2010. ISBN: 978-84-416-1558-8 i 978-84-92583-82-9.

BRUNET, Roger: La carte, mode d’emploi. París, Fayard/Reclus, 1987. ISBN: 2-213-01848-0.

CAIRO, Alberto: El arte funcional. Infografía y visualización de información. Madrid, Alamut, 2011. ISBN: 978-84-9889-067-9.

Diversos autors: Cartes et figures de la Terre. Centre Georges Pompidou, París, 1980. ISBN: 2-85850-058-4.

HARLEY, J. B.: The New Nature of Maps. Essays in the History of Cartography. Baltimore, The Johns Hopkins University Press, 2001. Trad. en castellà: La nueva naturaleza de los mapas. Ensayos sobre la historia de la cartografía. Mèxic, Fondo de Cultura Económica, 2005. ISBN: 968-16-7531-2.

JACOBS, Frank: Strange Maps. An Atlas of Cartographic Curiosities. Nova York, Penguin Group, 2009. ISBN: 978-0-14-200525-5.

RABELLA i VIVES, Josep M.: Cartografia, cultura i societat” a El mapa com a llenguatge geogràfic. Treballs de la Societat catalana de Geografia, núm.  65,2on Congrés Català de Geografia,Ponències i aportacions. Barcelona, Institut d’Estudis Catalans, 2008. ISSN: 1133-2190.