• Imprimeix

Color hipsomètric

Autor: Dr. Josep Maria Rabella. Universitat de Barcelona
Promotor: Institut Cartogràfic de Catalunya, 2013

 

sinònims: tinta hipsomètrica, tinta altimètrica, tinta batimètrica, color hipsomètric, color altimètric
sinònims complementaris: hipsometria, altimetria, batimetria
cs color hipsométrico; fr couleur hypsométrique; it color ipsometrico; en hypsometric colour; de hypsometrische Farbe

SUMARI

  1. Altimetria i batimetria
  2. Normes i convencions
  3. Funcionalitat versus figurativisme
  4. Temes relacionats
  5. Referències
  6. Lectures recomanades

Cadascun dels colors (valors cromàtics) que s'intercalen entre determinades corbes de nivell (o isohipses) d'un mapa d'isopletes, segon una gamma definida, i que tenen per objectiu facilitar-ne la lectura altitudinal i reforçar la sensació de relleu del territori representat.

Habitualment, els documents elaborats amb colors hipsomètrics són els mapes topogràfics, especialment els de mitjanes i petites escales, que cobreixen territoris extensos i destaquen els seus valors altitudinals corresponents segons queda descrit en una llegenda constituïda per l'escala cromàtica utilitzada, de valors progressius i graduadament ordenats.

Altimetria i batimetria

Quan el territori representat mostra a la vegada terres i mars, la llegenda del mapa sol distingir entre els colors altimètrics, referits a les altituds de les terres emergides, i els colors batimètrics, que són destinats a descriure les profunditats de les àrees inundades. Tot el conjunt forma la hipsometria, i la llegenda sol reflectir de forma expressiva i intuïtiva ambdós conceptes.

Resulta important ressaltar que, igual com passa en els mapes temàtics de coropletes, la variable cromàtica adequada que interessa aplicar de forma gradual i funcional aquí, en hipsometria, és la del valor (o intensitat), i no pas la del to o color pròpiament dit (roig, blau, verd, groc...), malgrat que massa freqüentment trobem multitud d'exemples equivocats (igual com en els mapes de coropletes), de cartografiats lamentablement incorrectes en relació a l'eficàcia de les propietats perceptives de les variables visuals quan són ben aplicades, i que produeixen en el lector interpretacions inevitablement equívoques o desconcertants.

Normes i convencions

Cal reconèixer, no obstant, l'existència d'una determinada gamma de colors altimètrics que manté encara avui un cert convencionalisme, estesa des d'inicis del segle XX, i consistent en acolorir els pisos altimètrics de les terres baixes, properes a la costa, amb tonalitats verdes intenses que, en elevar-se del nivell del mar, s'aclareixen de valor, arribant als verds pàl·lids i als ocres clars, i que comencen llavors a enfosquir-se, amb l'altitud, en direcció cap als vermells i marrons foscos. Encara que el model es basa, benintencionadament, en la constatació feta per l’oftalmologia de l'època segons la qual, a la retina, els colors vermells són captats per "sobre" dels verds, a la pràctica aquest fenomen òptic només és percebut amb contundència quan es produeix un contacte sobtat i molt contrastat d'aquests dos colors, i no pas en una transició de graduacions progressives suaus. A més, aquestes gammes hipsomètriques convencionals comporten una inflexió il·lògica, en termes de comunicació visual, en la rampa dels valors, que minven en un inici (en aclarir-se) i acaben per a augmentar (enfosquint-se) cap als territoris d'altituds culminants, tot produint una innecessària i incomprensible ruptura cromàtica en canviar dels verds als vermells.

Encara caldria afegir que, també des de l'important punt de vista semiòtic, la utilització de gammes verdes (en les zones baixes) connota, per les seves potents propietats perceptives, l'evocació de vegetació dominant, cosa que pot no correspondre en absolut amb la realitat de la zona, ni resulta adient en un cartografiat que només cerca descriure i destacar les altituds.

Un mapa hipsomètric basat en els colors hipsomètrics convencionals del segle passat. Observeu el petit gràfic de la llegenda amb l'altimetria i la batimetria.

Funcionalitat versus figurativisme

Òbviament, l'alternativa probablement més correcte a aquell vell convencionalisme, i cada cop avui més utilitzada, suposa utilitzar una sola escala cromàtica (de tons càlids i terrosos, per exemple) unidireccional en relació als valors: de foscos a clars o, viceversa, de clars a foscos. Encara que les dues opcions són aplicades i vàlides, la primera, de foscos a clars, semblaria tal vegada la preferida per ser la més realista, ja que deixa els cims més aclarits i il·luminats i les valls més fosques i ombrívoles.

Dos mapes del mateix lloc, un amb la gamma convencional del passat segle i l'altre amb una gamma en rampa unidireccional. Observeu també la disposició de la llegenda, sens dubte més adequada en vertical.

Però, per contra, les terres baixes enfosquides poden llavors suposar sobre el mapa una dificultat de lectura, a causa del soroll que s'afegeix en els llocs on ja sol haver-hi més topònims, simbologia i informació cartogràfica de tota mena i, fins i tot moltes vegades, els mateixos ombrejats cartogràfics destinats a reforçar la percepció del relleu topogràfic. Amb tot, si el disseny cartogràfic és realitzar amb una gran cura i subtilitat i compte, a més, amb tonalitats predominantment suaus, sovint obtenibles només amb la utilització de tintes abundants, com sol succeir en els treballs dels cartògrafs de l'escola suïssa, poden ser obtinguts magnífics resultats, encara que els límits dels diferents pisos hipsomètrics solen aparèixer llavors un tant difusos i desdibuixats.

En relació amb aquest últim tema, convé recordar que existeixen dues opcions possibles d'expressar els límits entre diferents àrees cromàtiques sobre els mapes d'isopletes: mitjançant el traçat en negre, o en algun color intens, dels límits mitjançant línies anomenades en arts gràfiques "els plomes", que en aquest cas serien les mateixes línies isohipses o corbes de nivell escollides, o bé deixant els límits visibles, sense els plomes traçats, simplement a través del contrast directe produït pel trobament entre els colors o tons plans en contacte de les diverses zones adjacents.

Respecte a la representació batimètrica, en canvi, sembla existir un acord força unànime, sense problemes perceptius ni discrepàncies semàntiques, a anar augmentant unidireccionalment els valors dels tons blaus per tal que es tornin més intensos i obscurs a major profunditat, evocant així, amb un cert realisme figuratiu, la foscor de les profunditats marines, i deixant el blaus més clars i lluminosos reservats per a les zones poc profundes del mar, properes a les costes on, d'altra banda, el mapa, generalment, ha de suportar major càrrega de símbols, topònims i altres informacions.  

Temes relacionats

color en cartografia
corba de nivell
mapa de coropletes
mapa del relleu
mapa d'isopletes
mapa topogràfic
teoria de la comunicació

Referències

BREWER, Cynthia A.: Designed Maps. A Sourcebook for GIS Users. Redlands, Califòrnia, ESRI, 2008. ISBN: 978-1-58948-160-2.

BREWER, Cynthia A.: Designing better Maps. A Guide for GIS Users.Redlands, Califòrnia, ESRI, 2005.

IMHOF, Eduard: Kartographische Geländedarstellung. Berlín, Walter de Gruyter &  Co., 1965. En anglès: Cartographic Relief Presentation. Nova York, Esri Press, 2007. ISBN 978-1-58948-026-1.

ROBINSON, Arthur H. i altres: Elements of Cartography. Nova York, John Wiley & Sons, (6a edició) 1995. Traducció al castellà: Elementos de Cartografía. (5a edició, 1984). Barcelona, Omega, 1987. ISBN 84-282-0768-2.

http://www.gisandchips.org/2010/02/04/cartografia-tematica-i-phpcolorbrewer/

Lectures recomanades

RABELLA i VIVES, Josep M.: “La representació cartogràfica del relleu. Assaig de revisió aproximació crítica”, a Notes de Geografia Física, núm 19, Departament de Geografia Física i Anàlisi Geogràfica Regional, 1990.