Contacte
El conjunt de dades inclou les mesures d’anomalia magnètica i zonificació del territori a escala 1:250 000
La Terra és un gran imant, i com a tal, presenta un camp magnètic associat. El geomagnetisme és la branca de la FÃsica que s’ocupa de l’estudi d’aquest camp magnètic, tant de la seva generació com de la seva variació espacial i temporal. La seva existència és molt important ja que ens protegeix de les radiacions de l’espai, fent que les partÃcules carregades (protons, electrons...) quedin atrapades a les lÃnies de camp magnètic.
El camp magnètic terrestre observat i mesurat té dos orÃgens molt diferenciats:
- El camp d’origen intern, que representa el 90%, prové de la pròpia dinà mica del nucli extern, capa interna fosa rica en ferro i nÃquel (mode geodinamo). Aquest camp presenta molta intensitat però no és constant sinó que varia molt lentament amb el temps, s’anomena variació secular que és la responsable de la deriva dels pols magnètics al llarg dels anys.
- El camp d’origen extern prové principalment de l’activitat solar, i més concretament, de la interacció de les capes de l’atmosfera (magnetosfera) amb el vent solar. La seva intensitat és molt més feble però presenta interessants conseqüències ja que la mesura i anà lisi de les pertorbacions que creen sobre l’escorça terrestre permet als cientÃfics localitzar i estudiar grans estructures geològiques de subsol (mapa geomagnètic). A més a més, aquest fet provoca el fenomen que tots coneixem de les aurores boreals i australs.
L’ICGC ha realitzat mesures de les variacions del camp magnètic terrestre, anomenades anomalies magnètiques, que representen les variacions de les propietats fÃsiques de les roques com ara la susceptibilitat magnètica i/o la imantació romanent de les roques, i tenen la capacitat de definir zones amb concentracions de minerals ferromagnètics (magnetita, hematita i pirrotita) o representar estructures de formacions rocoses volcà niques o intrusives. Les dades van ser adquirides inicialment en 22 000 km de lÃnies de vol i publicades en el Mapa Aeromagnètic de Catalunya l’any 1989. La distà ncia entre dues lÃnies de mesura es va fixar en una lÃnia per cada centÃmetre del mapa planificat, donant lloc a una lÃnia cada 2,5 km. Les estructures geològiques que es poden resoldre tenen, per tant, una dimensió lateral mÃnima de 5 km.
