Tipografia cartogràfica | icgc

Tipografia cartogràfica

Autor: Dr. Josep Maria Rabella. Universitat de Barcelona
Promotor: Institut Cartogràfic de Catalunya, 2013

Sinònim complementari: retolació del mapa
cs tipografia cartográfica; fr tipographie cartographique; it tipografia cartografica; en cartographic typography; de kartographisches Typographie

SUMARI

Originàriament, la tipografia era la disciplina dedicada a dissenyar, compondre i imprimir textos mitjançant procediments d'impressió amb planxes gravades o tipus mòbils que, després d'entintats, eren aplicats fent pressió sobre la superfície d'un paper. Amb un sentit més ampli, la tipografia constitueix avui també el conjunt de col·leccions de símbols alfanumèrics, anomenats famílies tipogràfiques, juntament amb l'art i l'ofici de componen amb ells els textos d'un mapa, d'un atles o de qualsevol altra obra editada, per la qual cosa, en un entorn més popular pot rebre la denominació genèrica de retolat

Imatge

Assaig classificatori de la tipografia atenent la seva funcionalitat sobre el mapa i les tendències en la tradició cartogràfica: fets humans en tipus negres verticals; fets físics amb inclinats: els terrestres en cursives negres cap a la dreta i els hídrics en cursives inverses o en blau; els referits a fets puntuals, preferentment en tipus condensats; els de continents, serralades, rius, països i regions extenses amb tipus expandits i degudament separats sense impedir però la contigüitat lectora; les poblacions poden ser jerarquitzades amb caixes altes i baixes, negretes i grandària diferents; les seves categories administratives són descrites mitjançant subratllats jerarquitzats.

 

La tipografia constitueix un capítol primordial i autònom dins de les arts gràfiques i representa, també, un capítol extremadament important de la cartografia, ja que, de fet, el mapa és constituït únicament, tot ell, per dos tipus de símbols: els que no són pròpiament cartogràfics són alfanumèrics, tipogràfics. Actualment resulta indiscutible que la tipografia d'un mapa –el conjunt del seu retolat– no només aporta especificacions i dades complementàries de la mateixa informació territorial que expressa, sinó que acaba sent, al mateix temps, altament responsable de bona part de l'aspecte, l'equilibri, l'estètica, l'atractiu i la llegibilitat de tot el mapa.

Cal subratllar, en definitiva, que per al cartògraf, el treball tipogràfic implica un doble i apassionant repte: suposa un seriós compromís bàsic de disseny mitjançant la selecció i l’harmonització de diferents famílies de caràcters (fonts) en consonància amb l'estil artístic i l'estètica de cada obra i ha de respondre, a més, amb eficàcia comunicativa, als complexos requeriments funcionals específics que imposa el llenguatge cartogràfic, peculiar i universal.

Convencionalismes, tendències i funcionalitat de la tipografia

Existeixen i poden ser constatades unes antigues i sòlides tradicions tipogràfiques en la història de la cartografia que, tot i no ser rígides ni excessivament generalitzables, constitueixen uns certs convencionalismes, unes tendències importants d'ús i, fins i tot de vegades, determinades normes d'implantació. El quadre adjunt pretén sintetitzar una proposta orientativa a partir d'un estudi acurat d'aquelles tradicions i convencionalismes implícits, adaptats aquí d'acord amb les actuals exigències, especials i espacials, del context comunicatiu cartogràfic.

El comportament de la tipografia en el context cartogràfic

Resulta extraordinàriament interessant constatar que, en realitat, la tipografia en el context d'un mapa es comporta de forma extremadament diferenciada de com ho fa en un text narratiu i extens inclòs, per exemple, dins d'un diari o d'un llibre. En un text literari ordinari, tal com magistralment assenyala Arthur Robinson en el seu prestigiós manual de cartografia, els tipus (les lletres i els números) esdevenen veritablement "transparents" en la percepció del lector, com si restessin només en el seu subconscient i, paradoxalment, quan més clars, nets i llegibles són (i més interessant és l’obra llegida) menys atenció li requereixen: efectivament, en el seu procés llegidor, el lector realment no en fixa en les lletres, ni menys encara en el seus detalls: llegeix paraules, frases senceres i, fins i tot directament, ambients i emocions i, pràcticament, no para compte amb la forma, l'estil o l'acabat dels símbols tipogràfics.

Contràriament, en cartografia, en la lectura i interpretació d'un mapa i en el context territorial que això implica, els signes tipogràfics es tornen volgudament opacs i prenen ple protagonisme ells mateixos com a simbologia que són, expressant-se amb significacions establertes segons el seu estil o la forma de cada família, l’orientació (inclinació), la grandària, l'espaiat, el color, el valor, la manera d'implantació, etc.

La tipografia i les variables visuals

Certament, en el peculiar context de la comunicació cartogràfica, la tipografia pren una especial rellevància tant pel mateix protagonisme que comporta en si mateixa la toponímia que quasi sempre expressa, com per la seva forma d'aprofitar, amb l'objectiu d'optimitzar la comunicació, els seus múltiples recursos gràfics emprats (color, mida, orientació, forma...) que prenen plena significació i serveixen per a destacar, especificar, diferenciar i jerarquitzar conceptes i característiques de la informació cartografiada situada sobre el territori. Tant és així que diversos autors han proposat aplicar els valuosos estudis sobre les variables visuals dels símbols cartogràfics, que aportà inicialment Jacques Bertin, al món de la simbologia tipogràfica en cartografia, i encara que no sembli oportú forçar exageradament la translació analògica, els resultats de la proposta resulten, sens dubte, absolutament útils i suggestius.

Imatge

Les principals variables visuals de la simbologia cartogràfica, aplicades per analogia a la tipografia i el retolat del mapa, a través de la seva simbologia alfanumèrica (vegeu variable visual).

 

Una síntesi reelaborada d'aquestes propostes queda recollida en el quadre adjunt. El lector haurà de tenir presents les propietats perceptives de les diferents variables visuals en les seves possibles implantacions per a poder avançar valorant i assajant les seves òptimes aplicacions en cada situació.

La implantació dels rètols en el mapa

A més de l'aplicació lògica dels principis de les propietats perceptives de les variables visuals adaptades als símbols tipogràfics, ja comentada abans, la implantació dels rètols sobre el mapa requereix sempre, tanmateix, una considerable atenció i sensibilitat cartogràfica que, harmoniosament duta a terme amb tots el altres requeriments bàsics de l'escala, la maquetació, l'enquadrament i el disseny del mapa, acaba traduint-se clarament en la qualitat general del treball. En aquest sentit, diversos autors han sintetitzat i exposat normes o recomanacions de bon ús per a la redacció i la compilació dels mapes. Encara que, certament, cada mapa pot constituir, a la pràctica, un cas absolutament particular, amb problemàtiques que poden ser extremadament diverses i que, en el fons, es tracta, segurament, d'aplicar amb saviesa els criteris bàsics de la composició, l'equilibri, la llegibilitat i el sentit comú, pot resultar altament útil i rendible a qualsevol cartògraf tenir present, en tot moment, una síntesi clara d'aquestes pautes de bon fer. El text adjunt pretén constituir un breu resum de les set més importants recomanacions al respecte. 

Imatge

El mateix mapa, primer a l'esquerra amb una tipografia poc jerarquitzada i incorrectament implantada i al costat, a la dreta, amb una major jerarquia i implantada seguint les recomanacions habituals.

 

1) Els topònims corresponents a símbols de ciutats i altres fets puntuals situats a prop de la costa han de ser implantats de forma rectilínia i totalment sobre terra o totalment sobre el mar, sense trepitjar mai la línia costanera.

2) El rètols rectilinis han de ser orientats harmonitzadament d'acord amb l'enquadrament i la maquetació cartogràfica, preferentment horitzontals, excepte en el cas que la xarxa geogràfica representada domini l'estructura general del mapa i obligui a organitzar els rètols preferentment paral·lels a ella.

3) Quan entrin inevitablement en conflicte els topònims amb símbols d'implantació lineal o superficial, seran interromputs aquests símbols mitjançant reserves, però mai el rètols.   

4) Els topònims referits a cursos fluvials han de situar-se per damunt d'aquests i corbar-se seguint la seves direccions. Si els rius apareixen sobre el mapa amb gran longitud, poden duplicar-se els seus noms.

5) Els topònims referits a grans serralades, extensos territoris o grans oceans, han d'estendre's (sense trencar la seva contigüitat lectora) i ser harmoniosament corbats per tal d'evitar l'efecte "etiqueta" i poder-se implantar dominant de la manera més inequívoca possible tota la seva àrea amb la seva particular configuració bàsica.

6) Evidentment, els topònims i tota mena de rètols no han de quedar, en cap cas, implantats sobre el mapa de forma invertida.

7) En cartografiats extensos i, sobretot, en mapes murals, una oportuna i contundent jerarquia dels tipus pot permetre i compatibilitzar fins a dos o tres nivells de lectura diferents, segons la distància i la intenció d'escrutini del lector, en un interessant i rendible joc de generalització cartogràfica purament perceptiva. El noms de primer ordre, més grans i, fins i tot, en lletra negreta, poden ser reproduïts amb tons grisos, tramats suaus o altres colors plans de valor mitjà per tal d'acceptar sobre d'ells altres noms molt més petits referits a fets d'importància relativament secundària.

Temes relacionats

Referències

AMBROSE, Gavin i HARRIS, Paul: The Fundamentals of Typography. Laussane, AVA Publishing, , 2006. Trad. al castellà: Fundamentos de la Tipografía. Barcelona, Parramón, 2007. ISBN: 978-84-342-3235-8.

BAINES, Phil i HASLAM, Andrew: Type & Tipography. Londres, Laurence King Publishing, 2002. Trad. en castellà: Tipografía. Función, forma y diseño. Barcelona, Editorial Gustau Gili, 2002. ISBN: 968-887-395-0.

OXTOBY, P. i WORM, J. van den: The application of Type in Cartography. Enschede, Països Baixos, ITC, 1986.

RAISZ, Erwin: General Cartography. 1938 (1a edició). Traducció en castellà: Cartografía. Barcelona, Omega, 1953, 2005. ISBN 84-282-0007-6.

ROBINSON, Arhur H. i altres: Elements of Cartography. (6a ed.) Nova York, John Wiley & Sons, Inc., 1995. ISBN: 0-471-55579-7. Trad. al castellà:Elementos de Cartografía. (5a ed.) Barcelona, Omega, 1987. ISBN: 84-282-0768-2.

SOLOMON, Martin: The art of Typography. Watson-Guptill, 1986. Trad. al castellà: El arte de la tipografía. Introducción a la Tipo.icono.grafía. El diseño tipográfico actual a través de la tipografía clásica. Madrid, Tellus, 1988. ISBN: 84-86780-04-7.

WEINGART, Wolfgang i MÜLLER, Lars: Typography. May Way to Typography Wege zur Typographie. Lars Müller Publishers, 2000. ISBN: 3-907044-86-X.

Lectures recomanades

MEYER, Hans Eduard: La evolución de la letra. València, Campgràfic Editors, 2011. ISBN: 978-84-96657-23-6.

RIAT, Martín: Tècniques gràfiques. Una introducció a les diferents tècniques i la seva història. Olot (Catalunya), Aubert Impressor, 1983. ISBN: 84-86243-00-9.

SOTO, Joaquín: Moderno método para aprender a rotular y dibujar sin necesidad de profesor toda clase de dibujos matemáticos. Madrid, Soto Hidalgo (Instituto Geográfico y Catastral), 1960. s/ISBN.