L'obertura de la Mediterrània occidental. L'Oligocè superior i el Miocè | icgc

L'obertura de la Mediterrània occidental. L'Oligocè superior i el Miocè

Cap a finals de l'Oligocè i principis del Miocè, fa uns 25 Ma, el procés de col·lisió entre les plaques Ibèrica i Europea havia acabat. Els Pirineus, la Cadena Costera Catalana i la Serralada Ibèrica ja tenien la mateixa estructura de plegament que ara i els sediments que formaven els antics ventalls al·luvials, que s'havien dipositat al peu dels fronts muntanyosos dels Pirineus, ara es trobaven plegats dibuixant espectaculars discordances progressives. La Conca de l'Ebre es mantenia en un règim endorreic amb la zona oriental, o Conca Central Catalana, totalment reblerta i ocupada per una extensa plana al·luvial que drenava cap a l'oest, on es mantenien les condicions lacustres. A l'est, l'antic golf de Tetis havia quedat pràcticament desconnectat de la resta de l'oceà i es formà una mar interior, la Paleomediterrània (figura 13).

The referenced media source is missing and needs to be re-embedded.

L'acabament del procés de col·lisió entre les plaques Ibèrica i Europea donà lloc que, a partir de l'Oligocè superior, la convergència entre Àfrica i Euràsia passés a manifestar-se més al sud, al límit entre les plaques Ibèrica i Africana. Alhora es desenvolupava un sistema de falles en un context geodinàmic extensional que progressava per l'interior de la Placa Europea des del nord cap al sud, formant valls riftianes a les actuals valls del Rin i del Roine. Aquesta nova situació originà una sèrie d'esdeveniments que havien de determinar la resta dels trets geològics bàsics que configuren l'actual àrea catalana de la Placa Ibèrica.

Les falles que s'havien format a la Cadena Costera Catalana simultàniament amb la formació dels Pirineus actuaren en el nou context tectònic extensiu com a falles normals i generaren profundes fosses tectòniques paral·leles, o també esbiaixades, a l'actual línia de costa. A l'extrem oriental de la Conca de l'Ebre, també es desenvoluparen sistemes de falles normals, si bé en direcció NW-SE. L'evolució dels sistemes de fractures provocà primer l'aprimament de l'escorça continental i la fragmentació de l'extrem oriental de la Placa Ibèrica, de manera que el bloc format per Còrsega, Sardenya i les Balears, s'esqueixà i començà a derivar cap a l'est, en formar-se escorça oceànica al Golf del Lleó i al Solc de València. D'aquesta manera començava, fa uns 20 Ma, la formació de l'actual Mediterrània occidental. Fou llavors que les fosses recentment formades a la Cadena Costera Catalana i a l'extrem oriental dels actuals Pirineus van quedar connectades amb la incipient Mar Mediterrània (figura 14). Immediatament van ser ocupades per una mar soma on es dipositaven sediments clàstics i evaporites i s'hi edificaven també alguns esculls coral·lins.

The referenced media source is missing and needs to be re-embedded.

Al Miocè superior, a l'àrea pirinenca oriental, es va generar un altre sistema de fosses tectòniques que tallà totes les estructures de plegament i d'encavalcaments que s'havien format amb anterioritat, el qual delimità petites conques sedimentàries intramuntanyenques. En les conques de la Seu d'Urgell i la Cerdanya es van formar sistemes de ventalls al·luvials amb àrees pantanoses i lacustres, en un règim endorreic, on es dipositaven sediments fins i torbes. A l'extrem oriental de la Conca de l'Ebre, ara fa uns 10 Ma, es registra l'inici d'un episodi eruptiu bàsic a favor de les falles orientades NW-SE que delimiten la fossa de l'Empordà. De l'activitat volcànica, en resten les colades basàltiques.