La fragmentació de Pangea. Del Triàsic a la fi del Juràssic | icgc

La fragmentació de Pangea. Del Triàsic a la fi del Juràssic

Algunes zones de fractura formades durant el Carbonífer i el Permià havien continuat evolucionant i Pangea es va començar a fragmentar, iniciant-se el cicle Alpí.

Durant el Triàsic, les àrees topogràficament més baixes de la futura Placa Ibèrica eren ocupades per extenses planes al·luvials que periòdicament eren envaïdes per la mar i es convertien en plataformes marines de poca fondària; en elles es dipositaven fangs carbonàtics i emergien alguns esculls. Cap a finals del Triàsic, 50 milions d'anys després de l'inici de la fragmentació de Pangea, aquelles fractures inicials havien evolucionat fins a formar uns sistemes de grans falles que delimitaven depressions semblants a l'actual vall africana del Rift (rift, en anglès, significa ‘esquerda' o ‘obertura'). Una de les valls riftianes es localitzava a la futura àrea pirinenca, i l'altra,més important i que va ser immediatament envaïda per la mar, a l'àrea ocupada actualment pel Sistema Bètic, la Mar d'Alborán i l'Estret de Gibraltar.ltres depressions similars s'obriren a l'interior de la Placa Ibèrica. Aquests sistemes de fractures afavoriren l'ascensió de masses de roques volcàniques i subvolcàniques bàsiques.

En aquell moment, a la futura Península Ibèrica es destacaven dos massissos emergits: el Massís Ibèric (la futura Meseta) i el Massís de l'Ebre, avui desaparegut, el qual ocupava les actuals zones orientals de la Conca de l'Ebre, del vessant sud dels Pirineus i del Golf del Lleó. Geogràficament, ambdós massissos eren unes illes envoltades de vastes àrees entollades a les quals es dipositaven sals, guixos, argiles i carbonats en unes condicions climàtiques molt àrides. Entre el Massís Ibèric i el límit dels pantans triàsics s'obria una extensa plana desèrtica.

Amb el decurs del temps, durant el Triàsic i sobretot el Juràssic, l'extensió al llarg d'algunes de les fractures que limitaven les valls riftianes va progressar fins que es generà escorça oceànica, quedant així individualitzades noves plaques tectòniques. Havia començat l'obertura de l'Atlàntic central (figura 6).

The referenced media source is missing and needs to be re-embedded.

Al llarg del Juràssic, durant un període de 55 milions d'anys, una part important de la futura Placa Ibèrica es mantingué submergida sota una mar poc profunda (figura 7). En unes condicions climàtiques més càlides que les actuals, en aquelles extenses plataformes continentals es dipositaven fangs i sorres carbonàtiques, els quals, en major o menor grau, eren retreballats per les marees. Aquelles condicions ambientals afavoriren també que les aigües fossin colonitzades per grups molt nombrosos de cefalòpodes, principalment d'ammonítids i belemnítids, i també per braquiòpodes i bivalves.

The referenced media source is missing and needs to be re-embedded.

Cap a finals del Juràssic, ara fa uns 150 Ma, les costes meridionals del Massís Ibèric s'havien separat al voltant de 500 km de les costes septentrionals d'Àfrica. Al llarg d'aquell espai, les aigües de l'Oceà de Tetis ja havien connectat amb les del jove Atlàntic, que en aquell temps ja havia assolit una amplada de 1 000 km, entre les costes meridionals de Terranova i les costes occidentals del Sàhara (figura 7). La vall riftiana que s'havia començat a obrir a l'actual zona pirinenca 50 milions d'anys enrere ara era un solc marí molt profund connectat amb l'extensa plataforma continental que ocupava la meitat oriental de l'actual Península Ibèrica.