La formació de les serralades de muntanyes. EI final del Mesozoic i l'inici del Paleogen
A finals del Cretaci i principis del Paleogen, la situació general havia evolucionat amb rapidesa. El procés de convergència entre la Placa Ibèrica i la Placa Europea havia conduït a l'inici de la col·lisió entre ambdues plaques. Ara fa uns 65 Ma la major part de la Placa Ibèrica, incloent Còrsega i Sardenya que es trobaven a la zona que actualment és ocupada pel Golf de València i el Golf del Lleó, era emergida i sotmesa a una intensa erosió. L'antiga connexió entre l'Oceà de Tetis i el Golf de Biscaia al llarg de la zona pirinenca havia quedat interrompuda per l'emersió de l'àrea oriental (figura 10).
Una gran part d'aquelles zones recentment emergides eren terres baixes i prop del marge septentrional d'Ibèria eren recobertes de vastes planes al·luvials per les quals discorrien rius trenats que transportaven els sediments clàstics procedents de l'erosió de l'interior de la Placa Ibèrica. En aquelles terres baixes també hi havia aiguamolls i llacs poc profunds on es dipositaven torbes i carbonats; per aquelles zones pantanoses hi van deambular alguns dels darrers dinosaures que van poblar la Terra. El conjunt d'aquests sediments s'anomena fàcies garumnianes i en elles se situa el límit entre el Mesozoic i el Cenozoic,marcat per l'extinció del 75 % de les espècies terrestres i marines.
Durant el Paleocè les condicions ambientals van ser molt similars a les de la fi del Cretaci, amb un predomini de la sedimentació continental, al·luvial o lacustre. Ara fa 55 Ma, a principis de l'Eocè, la mar va començar a envair les terres baixes. A l'àrea pirinenca, l'apilament tectònic progressiu de materials del sòcol i de les antigues conques sedimentàries que es produïa per efecte de la col·lisió entre les plaques Ibèrica i Europea significava una càrrega enorme sobre les seves vores. L'increment continuat de càrrega havia provocat que la litosfera de les zones contigües a la cadena de muntanyes en formació s'inflexionés en direcció a aquella. A conseqüència d'això, es generaren, a ambdós costats de la cadena de muntanyes i paral·lelament a ella, unes àrees topogràficament deprimides, les anomenades conques d'avantpaís, les quals foren immediatament envaïdes per la mar. Bona part de l'àrea pirinenca, del Massís de l'Ebre i de l'actual Cadena Costera es veieren convertides en plataformes marines de poca fondària on es dipositaven sediments predominantment carbonàtics. Els foraminífers característics d'aquesta època són les alveolines, les closques de les quals s'acumulaven formant baixos i barres litorals per l'acció de l'onatge i les marees. A les desembocadures dels cursos fluvials que drenaven les àrees emergides, s'edificaven aparells deltaics, els quals eren també, en major o menor grau, retreballats per les marees.
Com a conseqüència del procés de col·lisió entre la Placa Ibèrica i la Placa Europea a l'àrea pirinenca es generaren sistemes de plecs i mantells de corriment que invertiren i exhumaren les antigues conques sedimentàries, les quals foren desplaçades tectònicament cap al sud al vessant ibèric. EI procés de col·lisió entre la Placa Ibèrica i la Placa Europea assoliria el seu moment culminant cap a finals de l'Eocè i inicis de l'Oligocè, fa aproximadament entre 35 i 30 Ma.
Paral·lelament a la formació dels Pirineus, al llarg de l'Eocè i l'Oligocè, la deformació que tenia lloc al marge de la Placa Ibèrica es transmeté cap al seu interior, de manera que determinades àrees d'intraplaca, que prèviament s'havien vist sotmeses a extensió durant el Triàsic, el Juràssic i el Cretaci inferior, ara eren deformades en un context compressiu. Això donà lloc a la formació de la Cadena Ibèrica i la Cadena Costera Catalana. Concretament en aquesta última zona, la deformació es traduí en la formació de falles inverses, encavalcaments i sistemes de falles de desplaçament horitzontal sinistre, obliqües a la direcció de màxim escurçament de la zona pirinenca.
El resultat de tots aquests esdeveniments fou que l'àrea compresa entre els Pirineus, la Cadena Ibèrica i la Cadena Costera Catalana, l'antic Massís de l'Ebre, desaparegué com a àrea emergida subministradora de sediments, i passà a ser el sòcol de la conca d'avantpaís generada al sud de l'àrea pirinenca, la Conca de l'Ebre, receptora dels sediments procedents de l'erosió dels relleus que s'anaven format i que començaven a emergir tant al nord com en els seus límits sud-est i sud-oest.