• Imprimeix

Neogeografia

Autor: Dr. Joan Nunes. Universitat Autònoma de Barcelona
Promotor: Institut Cartogràfic de Catalunya, 2013

 

Neogeografia designa la utilització de mètodes i tecnologies geoespacials per a activitats personals o participatives dutes a terme per usuaris no experts en dominis d'aplicació no específicament geogràfics, tècnics o professionals. La neogeografia consisteix essencialment en continguts geoespacials generats pels usuaris, però es diferencia d'altres formes de continguts generats pels usuaris, com la cartografia col·laborativa o els anomenats mitjans locatius (locative media) i també d'altres fenòmens participatius com el proveïment participatiu (crowdsourcing) o la informació geogràfica de voluntariat (volunteered geographic information), encara que pot incloure o prendre aquestes diverses formes. El que distingeix la neogeografia és el caràcter personal, participatiu, intuïtiu i creatiu dels continguts generats. A la pràctica, però, en tant que nom genèric ha acabat servint per designar col·lectivament el conjunt de manifestacions participatives i no professionals del web geoespacial.

La neogeografia va aparèixer l'any 2005 i es popularitzà com a moviment social sota aquest nom a partir del 2006. El producte més visible n'és la cartografia web, en forma de remescles (mashups), de mapes personals, repertoris de llocs o de geoindexació de continguts diversos, per mitjà dels quals es materialitza la idea participativa del Web 2.0 en el terreny de la informació geoespacial. La neogeografia materialitza la idea del mapa com a plataforma d'ús i d'expressió personal, segons l'expressió de Google que parafraseja la coneguda definició d'O'Reilly del web 2.0 com a plataforma. La neogeografia, però, no es considera un fenomen exclusivament web. El resultat és un conjunt d'usos no professionals i no previstos de la cartografia i del conjunt de tecnologies geoespacials a través del web i la ràpida integració d'aquestes tecnologies en aplicacions no específicament geogràfiques.

La neogeografia és el resultat de la incorporació del factor localització a la societat de la informació, com a recurs important en l'activitat professional i en la vida quotidiana, i de la disponibilitat de diverses tecnologies basades en la localització, entre les quals els serveis de mapes web interactius i programables per mitjà d'APIs, els receptors GPS de baix cost i precisió acceptable, o la diversitat de dispositius mòbils connectats a Internet. Més enllà de la disponibilitat de tecnologia i d'informació, en l'emergència de la neogeografia hi ha el desenvolupament d'un nou sentit del lloc d'especial rellevància per a les persones i les comunitats (Graham, 2010; Hudson-Smith et al. 2009), que floreix perquè els individus volen i troben els mitjans per a publicar i compartir idees, informació i experiències amb la resta de la comunitat, per si mateixos i amb eines que no requereixen un coneixement expert de la tecnologia ni de la matèria dels continguts (Rana i Joliveau, 2009).

En la mesura que ha esdevingut un fenomen de masses, la neogeografia constitueix un repte i un referent per als sectors professionals i institucionals de la informació geoespacial pel fet de fer paleses les limitacions, les restriccions i la lentitud en la producció i la difusió professional tradicional de la informació geoespacial. Igualment, per a la geografia com a disciplina científica és un motiu de reflexió per la ràpida difusió i l'augment de la rellevància del component geogràfic en l'esfera de la quotidianitat, en contrast amb la tradicionalment reduïda projecció social dels coneixements formals de la disciplina.

Sumari:

  1. Origen
  2. Discussió
  3. Temes relacionats
  4. Referències
  5. Lectures recomanades 

 

Origen

Els orígens de la neogeografia es troben en la creixent incorporació de continguts geoespacials a les aplicacions web des de finals de la dècada de 1990, però sobretot a partir de la disponibilitat de mitjans per a publicar amb facilitat mapes personals, com Google Maps aparegut l'any 2005. Aquest mateix any es popularitzà el concepte de Web 2.0, com la nova generació participativa del web com a plataforma per a la publicació de continguts generats pels usuaris, mitjà de comunicació i interfície interpersonal en línia. Termes com "web geoespacial" (geospatial web) o "web geosensible" (geoaware web) començaren a circular el 2005 per a descriure l'interès i ús creixent de la cartografia en la web per part del públic en general.

Lloc web de la primera edició de la conferència Where 2.0, l'any 2005.

Indicatiu del pes creixent dels continguts geoespacials en el Web 2.0 i, en particular, de la importància adquirida pels continguts geoespacials generats pels usuaris és la sèrie de conferències Where 2.0, promogudes per l'editor O'Reilly des de l'any 2005, que han continuat ininterrompudament fins a l'actualitat.

Lloc web de la vuitena edició de la conferència Where 2.0, l'any 2012.

El nom de neogeografia per a designar aquest tipus de pràctiques apareixeria poc després, l'any 2006. Deixant a part usos anteriors del terme neogeografia documentats per Haden (2008), destinats generalment a designar corrents o branques noves de la geografia com a disciplina científica, l'ús actual del terme neogeografia fou establert per Szott (2006), fundador de Platial, un dels llocs web més representatius de la neogeografia com a moviment cultural i social. En el seu blog, Szott (2006), a més d'establir el terme, en proporcionà la que probablement és la definició més precisa: "un conjunt divers de pràctiques que operen fora, en paral·lel, o a la manera de, les pràctiques dels geògrafs professionals. En lloc de proclamar l'adhesió a estàndards científics, les metodologies de la neogeografia, tendeixen a ser intuïtives, expressives, personals, absurdes i/o artístiques, però poden ser simplement aplicacions idiosincràsiques de tècniques geogràfiques reals. Això no vol dir que aquestes pràctiques no puguin ser útils per a les ciències cartogràfiques i geogràfiques, només que habitualment no són conformes amb els protocols de la pràctica professional".

La definició de Szott establia sobretot l'esperit de la neogeografia i el seu ampli abast, que incloïa la quotidianitat, l'art, l'anomenada psicogeografia i altres camps. Poc després, el mateix any apareixeria publicat el llibre de Turner (2006) Introduction to Neogeography, que precisà més els continguts tècnics de la neogeografia.

Coberta del llibre d'Andrew Turner que contribuí a establir el terme neogeografia.

Els anys compresos entre 2006 i 2009 són els anys d'esclat de multitud de projectes i de continguts geoespacials d'usuari. Moltes de les pràctiques personals o lúdiques sorgides com a nous usos de les tecnologies geoespacials en el web es desenvoluparen durant aquests anys, en els quals la neogeografia esdevingué veritablement un moviment cultural i social. En començar la dècada de 2010 el punt àlgid del moviment sembla haver passat. Alguns dels llocs web emblemàtics com Platial han desaparegut. Altres projectes madurs, com OpenStreetMap o Wikimapia, s'han consolidat com a projectes de cartografia col·laborativa. Les pràctiques de la neogeografia continuen, de fet han esdevingut corrents i integrades en moltes de les aplicacions de cartografia web existents, però possiblement l'esperit de construir un nou espai virtual al voltant d'una nova consciència de pertinença als llocs hagi desaparegut.

Discussió

La neogeografia ha suscitat un debat considerable en els medis acadèmics i professionals, bàsicament en dues direccions. D'una banda en relació a la producció professional i oficial de dades cartogràfiques, i d'altra banda en relació al coneixement geogràfic i a la geografia com a disciplina científica. Així mateix, un cert debat intern al voltant de la definició i futur de la neogeografia ha estat sempre present en el si del fenomen.

En relació al repte que suposa la producció de dades, més que no pas de continguts personals, per part del públic respecte de la producció de cartografia per part de les agències cartogràfiques oficials, el debat s'ha centrat entorn de la dicotomia rapidesa d'actualització - qualitat de la informació. En aquest sentit, cada cop sembla més clar que la neogeografia ha posat de manifest algunes de les limitacions de les pràctiques professionals de producció de cartografia i pot aportar idees per a una renovació de la producció cartogràfica basada en solucions més col·laboratives (Goodchild, 2008).

El segon debat, respecte a la naturalesa de la neogeografia i la seva possible rellevància científica, especialment en relació a la geografia acadèmica, autors com Goodchild (2007, 2008, 2009; Sui and Goodchild, 2011) han posat èmfasi en la diferència entre ciència ciutadana i ciència formal. La primera pot aportar observacions, però manca del coneixement i expertesa per a generar coneixement a partir de les observacions. En aquest sentit, Goodchild (2007) ha proposat el terme informació geogràfica de voluntariat com a alternatiu a neogeografia, amb una visió que possiblement redueix neogeografia a cartografia col·laborativa, activitat que, si bé pot ser demostrativa d'una de les possibles orientacions de les pràctiques pròpies de la neogeografia, no en descriu la totalitat ni el que és la definició essencial com a conjunt de pràctiques per part de no experts.

Dins del debat intern, anticipant potser el que seria l'evolució posterior de la neogeografia, Walsh (2008) qualificava l'aparició de Google Maps com a principi i final de la neogeografia. Al respecte, Hudson-Smith (2009) han remarcat que un dels aspectes curiosos de la neogeografia és l'alta dependència de moltes de les activitats i continguts respecte dels proveïdors dels serveis de cartografia web sobre els quals estan basats i hostatjats aquests continguts. Els autors es pregunten en aquest senti que passarà el dia que un d'aquests proveïdors, d'acord amb els seus plans de negoci, que òbviament no són públics, decideixi tancar el servei que proporcionen.

Temes relacionats

Referències

Goodchild, M.F. (2007) "Citizens as sensors: the world of volunteered geography", GeoJournal, 69, 4, 211-221.

Goodchild, M.F. (2008) "Assertion and authority: the science of user-generated geographic content" in Proceedings of the Colloquium for Andrew U. Frank's 60th Birthday. GeoInfo 39. Department of Geoinformation and Cartography, Vienna University of Technology.

Goodchild, M.F. (2009) "NeoGeography and the nature of geographic expertise", Journal of Location Based Services, 3, 2, 82-96.

Graham, M. (2010) "Neogeography and the palimpsests of place: Web 2.0 and the construction of a virtual Earth", Tijdschrift voor Economische en Sociale Geografie, 101, 4, 422–436.

Haden, D. (2008) "A short enquiry into the origins and uses of the term neogeography",

http://www.d-log.info/on-neogeography.pdf     [Consulta: 26 juliol 2012]

Hudson-Smith, A.; Crooks, A.; Gibin, M.; Milton, R. and Batty, M. (2009) "NeoGeography and Web 2.0: concepts, tools and applications", Journal of Location Based Services, 3, 2, 118-145.

Rana, S. and Joliveau, T. (2009) "NeoGeography: an extension of mainstream geography for everyone made by everyone?", Journal of Location Based Services, 3, 2, 75-81.

Sui, D. and Goodchild, M. (2011) "The convergence of GIS and social media: challenges for GIScience", International Journal of Geographical Information Science, 25, 11, 1737-1748.

Szott, R. (2006), What is Neogeography Anyway? Platial.

http://platial.typepad.com/news/2006/05/what_is_neogeog.html     [Consulta: 26 juliol 2012]

Turner, A. (2006), Introduction to Neogeography. Sebastopol, California: O’Reilly.

Walsh, J. (2008) "The beginning and end of NeoGeography", Geo:Connexion.

http://tinyurl.com/nqcw8t     [Consulta: 26 juliol 2012]

 

Lectures recomanades

Hudson-Smith, A.; Crooks, A.; Gibin, M.; Milton, R. and Batty, M. (2009) "NeoGeography and Web 2.0: concepts, tools and applications", Journal of Location Based Services, 3, 2, 118-145.

Turner, A. (2006), Introduction to Neogeography. Sebastopol, California: O’Reilly.