La "crisi" messiniana

Ara fa uns 7 milions d'anys, un succés extraordinari afectà tota la conca mediterrània i les terres emergides que l'envolten: en el Messinià la Mediterrània es va assecar. La major part de l'àrea va quedar convertida en un salí gegantí situat a centenars de metres per sota del nivell de l'Atlàntic. És possible que el paisatge s'assemblés força a una espècie de combinació de triangle dels Àfar amb alguns salares de l'àrea andina i de la conca de la Mar Morta. Aquell canvi brutal en el nivell de base provocà que els rius s'encaixessin molt profundament en les antigues plataformes marines i que l'erosió que produïen a les zones de les capçaleres progressés en direcció al continent (figura 15).

Figura 15: Reconstrucció paleogeogràfica a finals del Miocè

Probablement fou llavors que les capçaleres d'alguns dels torrents que drenaven els relleus de la Cadena Costera Catalana cap a la Mediterrània assoliren la Conca de l'Ebre, tot capturant cursos fluvials d'aquesta i constituint noves conques hidrogràfiques, les del Ter, el Llobregat, el Francolí i l'Ebre. A partir d'aquell moment l'antiga conca d'avantpaís dels Pirineus deixava de ser una conca endorreica i passava a ser tributària de la conca mediterrània. Els sediments eocens i oligocens dipositats a la Conca de l'Ebre durant l'edificació de les cadenes de muntanyes que la delimiten començaren, doncs, a ser erosionats i a convertir-se en l'àrea font de bona part dels materials que rebleixen el Golf de València i la plana abissal del Golf del Lleó.

A l'inici del Pliocè, la connexió entre l'Atlàntic i la Mediterrània s'havia restablert i a mitjan Pliocè, fa uns 3 Ma, el nivell de la mar no tan sols s'havia recuperat, sinó que havia ascendit uns 100 metres per damunt del nivell actual. Prou com perquè algunes àrees de les fosses tectòniques properes a la costa tornessin a ser envaïdes per una mar poc profunda (figura 16).

Figura 16: Reconstrucció paleogeogràfica durant el Pliocè inferior, fa 4 Ma.

A les desembocadures d'alguns rius s'edificaren uns petits aparells deltaics del tipus anomenat de Gilbert i que són molts característics del Pliocè de la Mediterrània. A les vores de la depressió intramuntanyosa de la Selva, es produïen efusions volcàniques basàltiques d'una certa importància.