La Conca de l'Ebre: d'una mar oberta a una plana al·luvial. L'Eocè i l'Oligocè

A mitjan Eocè, fa uns 47 Ma, els Pirineus eren un reguitzell d'illes arrenglerades en direcció est-oest, que emergien entre les aigües que cobrien les conques d'avantpaís d'Aquitània, al nord, i de l'Ebre, al sud. En aquell temps, la Conca de l'Ebre era una extensa badia que s'obria a l'Atlàntic pel Golf de Biscaia i limitava a l'est amb els relleus de la Cadena Costera Catalana, de manera que quedava desconnectada de l'Oceà de Tetis. Flanquejant la Conca de l'Ebre es desenvolupava una plataforma marina detrítica on creixien alguns esculls, alhora que a les desembocadures dels rius que drenaven la Cadena Costera Catalana s'edificaven ventalls al·luvials costers i deltes, les restes dels quals són les muntanyes de Montserrat i Sant Llorenç del Munt. El clima, la circulació de les aigües i la resta de condicionants paleoambientals, afavoriren que  aquelles plataformes fossin colonitzades per foraminífers de vida bentònica típics de l'Eocè mitjà, els nummulits.

A poc a poc, la Conca de l'Ebre s'anava reblint de sediments. Cap a la fi de l'Eocè, fa uns 37 Ma, havia passat de ser connectada amb la mar oberta pel Golf de Biscaia a un règim pràcticament endorreic que afavoria l'evaporació (figura 11). Això va determinar que a les àrees centrals de la conca es dipositessin grans quantitats de sals, mentre que a zones molt localitzades dels marges, encara s'edificaven petites construccions d'esculls coral·lins.

Figura 11: Restitució de la Placa Ibèrica ara fa 37 Ma, cap a finals de l’Eocè

Al mateix temps, les estructures tectòniques que es formaven com a conseqüència de la col·lisió entre Ibèria i Europa prosseguien, estenent-se cap a l'interior de la Conca de l'Ebre i involucrant sediments cada cop més joves. Això provocava, al seu torn, que l'espai ocupat per la Conca de l'Ebre fos progressivament més petit i també que l'àrea emergida de les cadenes de muntanyes en formació fos cada cop més extensa (figura 12) i, com a conseqüència, que augmentés el volum de materials disponibles per a ser erosionats i transportats cap a la conca d'avantpaís.

Figura 12: La configuració de la Terra ara fa uns 35 Ma, a l’Oligocè.

 A principis de l'Oligocè, fa 33 Ma aproximadament, la Conca de l'Ebre, aïllada del Golf de Biscaia i de Tetis, era una depressió sotmesa a un règim continental endorreic, la qual rebia les aportacions dels rius i torrents que drenaven les àrees del nord i del sud, elevades topogràficament per causes tectòniques. En arribar a la plana, aquells rius i torrents dipositaven els seus al·luvions, consistents en enormes quantitats de graves, arenes i argiles, en forma de conjunts de ventalls i de planes al·luvials per les quals serpentejaven alguns rius de llits trenats. A les zones centrals de la conca, relativament allunyades dels fronts de les cadenes de muntanyes, es desenvolupaven pantans i àrees lacustres on es dipositaven margues, carbonats, guixos i de vegades, també, torbes. És en aquests dipòsits on es troben les restes de petits rosegadors, indicatius de la radiació dels mamífers. A les desembocadures dels cursos d'aigua que arribaven en aquells llacs s'edificaven petits deltes. Probablement, el paisatge de les zones centrals de l'actual part catalana de la Conca de l'Ebre devia recordar en alguns aspectes el de la sabana africana actual: llacs poc profunds envoltats de vegetació i àrees temporalment entollades.