Els darrers 18000 anys

Fa vora de 18 000 anys, tot just després del darrer màxim glacial, el nivell de la mar es trobava situat unes quantes desenes de metres per sota del nivell actual. Les glaceres que cobrien les zones més altes dels Pirineus desapareixien de mica en mica i, en alguns circs i algunes concavitats del perfil longitudinal de les seves valls, es formaven petites conques lacustres, de vegades contingudes per les antigues morenes.

La progressiva disminució de la superfície dels casquets polars, provocà una transgressió marina que negà les terres baixes costeres i les antigues planes deltaiques.

Ara fa 11 500 anys, quan s'inicià l'Holocè, el període geològic actual, el nivell de la mar s'avia anat estabilitzant i es trobava al voltant de 2 metres per damunt de la cota actual. La major part de les planes de l'Empordà, del Besòs, del delta del Llobregat i del delta de l'Ebre es trobaven submergides. Eren badies poc profundes, envoltades de terres baixes al·luvials, de les quals emergien alguns illots. Cap a l'any 1000 a.C., l'acumulació de sediments aportats pels rius havia fet augmentar considerablement les àrees emergides i el seu paisatge consistia en aiguamolls i terres baixes pantanoses. Als assentaments humans, localitzats a la perifèria d'aquelles planes i també en alguns illots, es començaren a desenvolupar l'agricultura i la ramaderia; les restes dels poblats ibers en són un bon testimoni.

Ja en temps històrics, les planes litorals de l'Empordà, del Baix Llobregat i de l'Ebre havien anat creixent amb els al·luvions aportats pels rius, de manera que, cap a l'any 50, la línia de costa es trobava ja bastant pròxima a l'actual (figura 19).

Figura 19: Reconstrucció de la línia de costa, en blau, cap a l’any 50, amb la situació de les principals ciutats romanes al litoral català

Durant l'Edat Mitjana, a causa de conflictes polítics i militars entre nobles veïns, alguns rius, com el curs baix del Ter, foren repetidament desviats. A les zones de muntanya, de forts pendents, l'activitat antròpica va deixar la seva empremta en el paisatge en forma de bancals i terrasses de conreu.

Més tard, al segle XVII, la desforestació de grans àrees de bosc es traduí en un augment considerable de les aportacions dels rius i, en conseqüència, en un increment de la superfície emergida de les planes deltaiques i costeres. El delta de I'Ebre assolí la seva extensió màxima cap a finals dels anys 10 del segle XX. Des de llavors, per raó de la retenció de sediments en els embassaments de la seva conca, el volum de materials del delta roman pràcticament constant. Els sediments disponibles ara són redistribuïts per l'acció dels corrents de deriva litoral, per les onades i, en menor mesura, per les marees, de manera que la silueta del delta de l'Ebre tendeix a ser arrodonida, a l'estil de la del delta del Llobregat. Durant la resta del segle XX el paisatge de Catalunya ha anat evolucionant amb pocs canvis, gairebé tots deguts a l'acció antròpica fins a assolir l'aspecte que podem percebre actualment.