La individualització i deriva de la Placa Ibèrica. El Cretaci

Al llarg del Cretaci inferior, l'obertura de l'Oceà Atlàntic es va propagar cap al nord produint la definitiva separació de la Placa Nord-americana de la Ibèrica i l'Europea. A finals del Cretaci inferior, fa 100 Ma, la Placa Ibèrica es trobava completament individualitzada de les plaques circumdants, limitada per grans zones de falla de salt en direcció (figura 8). El límit septentrional se situava al solc pirinenc, on la separació d'Ibèria i Europa havia provocat l'obertura del Golf de Biscaia i, cap a l'est, la formació d'un reguitzell de conques estretes relativament profundes i connectades entre si les quals s'estenien cap a les àrees orientals de l'actual zona pirinenca.

Figura 8: Restitució de la Placa Ibèrica fa 100 Ma, a finals del Cretaci inferior

La separació entre Ibèria i Europa al llarg d'aquesta zona va ser més gran a l'oest que a l'est, la qual cosa va afegir un moviment de rotació, en sentit contrari al de les agulles del rellotge, al desplaçament de la Placa Ibèrica. Al sud, el marge de la Placa Ibèrica era l'actual falla transformant de les Illes dels Açores - Gibraltar. Per l'est, una altra zona de falla connectava la dels Açores - Gibraltar amb la zona alpina. L'expansió de la Dorsal Centratlàntica havia situat Ibèria uns 800 km a l'est deTerranova.

La superfície emergida de la Placa Ibèrica havia augmentat considerablement des del Juràssic superior i incloïa gran part del Massís Ibèric. A les zones on havien emergit les antigues plataformes carbonàtiques juràssiques es desenvolupaven sistemes de cavernes i dolines sota un clima tropical que afavoria la formació de sòls bauxítics i laterítics. A les costes que s'obrien a l'Oceà de Tetis i al Golf de Biscaia es desenvolupaven grans aparells deltaics amb extenses zones de maresmes, les quals allotjaven una gran diversitat faunística i florística. A les plataformes continentals, fora de l'abast de la influència deltaica, es dipositaven carbonats i es desenvolupaven barreres d'esculls de rudistes i baixos de sorra,molts d'aquests darrers formats per l'acumulació dels esquelets dels foraminífers característics d'aquesta època, les orbitolines. Als solcs marins més profunds, situats a les zones septentrional i occidental de l'àrea pirinenca i del Golf de Biscaia, es dipositaven sediments clàstics que eren transportats per corrents de turbidesa des dels fronts dels deltes. En aquells oceans proliferaren els ammonits.

Cap a mitjan Cretaci superior, ara fa al voltant de 85 Ma, la Placa Africana inicià un moviment de rotació en sentit antihorari respecte de la Placa Europea tot desplaçant-se, alhora, cap al nord. Això va provocar el progressiu tancament d'una part de l'Oceà de Tetis (figura 9).

Figura 9: La configuració de la Terra ara fa 90 Ma, al Cretaci superior.

La Placa Ibèrica, situada entre la Placa Africana i la Placa Europea, es veié empesa cap al nord, iniciant-se la convergència amb la Placa Europea i la conseqüent deformació dels marges contigus d'ambdues plaques. A l'àrea pirinenca, la deformació es propagà des de les zones orientals cap a les occidentals, en un procés que culminaria, al cap de 50 milions d'anys, amb l'edificació dels Pirineus i de les cadenes alpines de l'interior de la península.

En aquells temps, l'àrea emergida del Massís Ibèric havia assolit una superfície propera a la de l'actual Península Ibèrica. A les desembocadures dels grans rius s'edificaven aparells deltaics, i a les àrees de la plataforma continental que quedaven fora de l'abast de les zones d'influència deltaica es dipositaven carbonats i margues i s'hi desenvolupaven esculls de rudistes i coralls. La deformació que patia la vora septentrional de la Placa Ibèrica provocava freqüents situacions d'inestabilitat en els sediments que es dipositaven en la plataforma continental. Una part d'aquells sediments eren transportats mitjançant corrents de turbidesa i colades de fang submarines fins als fons marins profunds del solc pirinenc.